RECOMANACIONS

L’Odissea de l’Ollie, una novel·la sobre l’amistat

by jcentell

Els contes de William Joyce tenen un encant especial perquè els mons que imagina agraden als infants però també als adults. Recordeu, per exemple, Toy Story o El fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore. Ara acabo de llegir L’odissea de l’Ollie i estic content perquè en William Joyce m’ha tornat a emocionar.
L’Odissea de l’Ollie tracta de l’amistat entre un nen, en Billy, i la seva joguina preferida, un nino a qui bateja com a Ollie, diminutiu d’Oliver. L’Ollie és un conill farcit amb un picarol que li fa de cor i amb unes orelles molt llargues; una joguina especial, feta per la mare d’en Billy quan aquest va néixer amb un forat al cor.
En Billy sempre volia estar amb l’Ollie i no se n'anava va mai al llit sense tenir-lo ben abraçat. En Billy normalment estrenyia el cap de l’Ollie contra el seu pit mentre dormia, i l’Ollie escoltava atentament el batec del cor del seu amic.
«No sento cap forat» pensava l’Ollie, «però es clar, tampoc sé quin soroll fa un forat»


L’Ollie és la joguina que dorm amb ell, que escolta i comparteix les seves pors i a qui abraça amb més força i que no deixa ni per anar a escola, ni al supermercat ni al parc . El seu preferit, vaja.
No totes les joguines són bones. Al llibre hi ha en Zozo, que una vegada va ser un feliç pallasso de joguina i que era el rei en un parc d’atraccions on els nens li llençaven unes pilotetes suaus i si el tocaven podien endur-se una joguina a casa seva. Però van arribar temps difícils i l’amo de l’atracció d’en Zozo va canviar, el nou propietari va canviar les boles toves per unes de dures i fortes i el pallasso va quedar malmès pels cops. A més a més, una nena va guanyar la Nina que ell estimava i des d’aquell dia, la missió d’en Zozo ha estat robar totes les joguines favorites de tots els nens perquè puguin sentir el dolor i la pèrdua que va sentir ell.


Amb l’ajuda d’unes altres joguines fetes de material de rebuig i de ferralla, els Cagaferros, empresonen les joguines que roben. Aquest serà el destí de l’Ollie perquè un dia, durant un casament familiar, es arrabassat i portat davant d’en Zozo. Llavors descobrim que el picarol que hi ha dins de l’Ollie havia estat el cor de la Nina.
En Billy s'embarcarà en una èpica "ventura" per trobar la seva joguina preferida. Una “ventura” que serà una autèntica odissea.
Es tracta d’una novel·la sobre el coratge, la pèrdua, els records, el perdó i sobretot l’amistat.
El llibre es llegeix fàcilment. La seva presentació és magnífica (tapa dura, paper de qualitat i il·lustracions generoses) i pot ser un bon regal per als infants a partir de nou anys.

 

Les primeres pàgines clicant a:
https://data.ecasals.net/pdf/24/9788483435007_L33_24.pdf

Les dades:
L’Odissea de l’Ollie
Autor: William Joyce
Traductora: Aurora Ballester
Editorial: Bambú
Pàgines: 328
Barcelona, 2017

 

 





1,84 GB (12%) de 15 GB en ús
Darrera activitat del compte: fa 2 minuts
Està obert en 1 altra ubicació  Detalls


L’hort d’en Simó, un conte ecològic

by jcentell

Als qui vivim en zones urbanes, envoltats d’edificis, ens sorprèn veure com diversos col·lectius més o menys organitzats, alliberen espais abandonats per fer-ne horts amb l’objectiu de l'aprofitament d'un terreny sense ús pel cultiu de productes agrícoles. Cada vegada n’hi ha més, arreu.
Ara tenim un llibre per a infants que ho explica perfectament; a més, va ser mereixedor del X Premi Internacional Compostela per a àlbums il·lustrats que organitza l’editorial Kalandraka.
L’ha escrit i dibuixat la Rocío Alejandro, es titula L'hort d'en Simó i és el seu primer llibre com a autora. La Rocío és una il·lustradora argentina que podeu seguir al seu blog https://rocioalejandro.blogspot.com

L'àlbum comença així:
Havia arribat la primavera!
En Simó, com cada any, havia decidit plantar les seves pastanagues.
Primer de tot, va encerclar l’hort amb una tanca.
Després va preparar la terra, va agafar unes llavors i els va escampar.

Veiem un conill —fet amb amb la tècnica de la estampació amb segells, amb predomini dels tons terrosos─ com va plantant, regant, cuidant i esperant que creixin les seves pastanagues. Moltes.
Quan les està collint, arriba en Pol, un ratolí que li diu que també podrien plantar enciams. I més tard una gallina li diu que calen tomàquets i així es van afegint diferents animals, cadascú amb la seva demanda.
De mica en mica l’hort es va fent gran gràcies al treball col·lectiu.
El conte és acumulatiu i promou una visió ecològica de la vida i de la convivència en harmonia.
La tècnica de l’estampació mitjançant segell de tinta és «un procés creatiu molt laboriós, ja que totes i cadascuna de les parts de tots els personatges i elements representats, són impresos de manera individual amb el seu corresponent segell.» 

Recorda molt al que fem a l'escola quan fem estampació amb patates o escuma.

Recomanat a partir de cinc anys

Les dades:
Títol: L’Hort d’en Simó
Autora/il·lustradora: Rocío Alejandro
Traductora: Helena García
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 44
Barcelona, 2017

 

El lleó blanc, un amic especial

by jcentell

El Lleó blanc és un bonic llibre d'imatges escrit per Jim Helmore i il·lustrat per Richard Jones que tracta d’una nena que canvia de casa i de les dificultats que té  per trobar nous amics. El tema no és nou —recordem, per exemple, Canviem de casa de Marta Altés— però aquí està tractat amb calidesa i el personatge del lleó resulta força entranyable.
Comença amb una primera doble pàgina que mostra un cotxe avançant en la foscor de la nit envers la nova llar. No ens expliquem perquè canvien de casa ni d’on venen però la imatge de la nit il·luminada per una lluna plena i algunes finestres de les cases veïnes transmet la sensació de por que la Caro, la nena protagonista de la història, sent. És una imatge potent: la casa dalt del turó, el cotxe solitari carregat de maletes, una guineu i un cavall desproporcionats i irreals... mentre la mirada del lector avança d’esquerra a dreta i convida a passar a la següent pàgina.

La Caro, a continuació, comença a explorar la seva nova casa —tenia les parets blanques, els sostres blancs, i fins i tot les portes eren de color blanc— que disposa d'un munt de racons solitaris i misteriosos però el seus pensament no poden evitar voler «tenir algú amb qui jugar».
Un dia, descobreix, entre les brillants parets blanques, un lleó amable amb un pelatge blanc com la neu. Aquest lleó serà l’amic que jugarà amb ella a tota mena de jocs divertits com a fet i amagar, li oferirà la seguretat que necessita i l’encoratjarà a fer el pas de sortir a jugar amb els nens que hi ha al parc. Serà un primer pas que l'ajudarà a sentir-se segura i confiada en fer nous amics.

Allò que més m’ha agradat del conte són les il·lustracions d’un desconegut, per a mi, Richard Jones i els tons suaus, gairebé màgics dels personatges. Al seu web, ell mateix explica la gestació de l’àlbum amb aquestes paraules:
El Lleó blanc va ocupar moltes, moltes pàgines d’esborranys abans que jo estigués satisfet d'haver trobat el personatge. Tanmateix, tenia clar que les seves mides relatives (les del lleó i les de la Caro) serien importants per comprendre la seva relació: Un lleó massa gran semblaria esborronador, mentre que més petit, semblaria que no tindira les qualitats de suport que necessitava oferir-li a la nena.
Encara que la història suggereix que "les parets eren blanques, els sostres eren blancs, fins i tot les portes eren blanques ..." no vam voler que els espais quedessin massa buits als ulls dels joves lectors.

Tot i que la casa estava nua quan arriben volíem mostrar que també era un lloc ple de possibilitats i diversió i que indiqués que algun dia es convertiria en una casa càlida i amigable. A mesura que la Caro comença lentament a tenir més confiança i veiem el lleó cada vegada menys, hem fet que el color es vagi introduint, oferint caràcter i un toc de confort a les pàgines sense desfer la trama de la història. Em va interessar, especialment, pintar catifes. Estic content de la que apareix estesa al terra a la pàgina on la Caro i el lleó estant junts per darrera vegada dins la casa.

El conte ens explica que la soledat i la tristesa són quelcom natural, però mai no perduren per sempre.
Amb els infants de cicle infantil es pot explicar què passa amb el lleó blanc i les parets també blanques si agafem diversos papers de colors i els fem observar en quines superfícies es percep bé el contrast i en quines el color a penes es distingeix. Així s’entendrà millor què ha passat amb el lleó quan juguen a fet i amagar. Es pot aprofitar per gaudir dels treballs inspiradors de l’artista japonesa Yayoi Kusama. Es poden observar algunes de les seves produccions plàstiques per entendre el concepte de contrast.

Les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web http://www.paintedmouse.com/town-mouse-country-mouse-2/
I del web de l’editorial
https://andana.net/llibre/el-lleo-blanc/
Lectura recomanada per al cicle infantil, a partir de 4 anys.

Les dades:
Títol El lleó blanc
Autor: Jim Helmore
Il·lustrador: Richard Jones
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Andana
Pàgines: 32
València, 2017

El hada acaramelada (Gloria Fuertes)

by jcentell

Diverses editorials s’han preocupat de recuperar els poemes de Gloria Fuertes fent que l’aniversari que ara acaba hagi estat un festival poètic inoblidable.
Vam comentar l’efemèride el 7 de novembre de 2016 en un post que intitulàvem Centenari Gloria Fuertes i ens fèiem ressò d’un recull de l’editorial Kalandraka. Amb posterioritat s’han anat editant nous poemaris (Anaya, Blackie Books, etc.) i l’últim que he llegit (El hada acaramelada) és magnífic, sobretot per la estimació amb que la Rocío Martínez, la il·lustradora, ha tractat cada poema.
La primera edició d'aquest llibre va ser l’any 1973 i és, per tant, un dels primers poemaris de la Gloria Fuertes.

Sovint diem que llegir poesia també es llegir, òbviament, i tot el que es diu de la lectura en general serveix per a la lectura de poemes, però amb un matís: El text poètic no és com els altres. La diferència no rau en les característiques de la rima, del ritme, etc. sinó en l’atenció particular que exigeix la poesia.
Georges Jean va escriure una vegada que “llegir poesia significa recórrer un univers conegut i nou alhora i captar les paraules no solament pel que diuen sinó pel que són”.
Amb els poemes de la Glòria Fuertes es posa en marxa la capacitat de commoure, d’accedir a un món imaginari i d’expressar vivències personals a través d’un codi conegut, ric i subjectiu que, a l’infant que llegeix o escolta llegir l’adult, li suggereix sensacions i sentiments que permeten veure el món amb uns altres ulls.

El hada acaramel·lada comença amb el conte poema que dóna títol al volum, la història d’una nena que vol ser fada:

De pequeña atolondrada
Pues soñaba con ser hada
De cucurucho y varita.
Su madre doña Rosita,
Dándole beso tras beso,
Le dijo: ¡Nada de hada,
Que ya no se lleva eso!
¿Cómo vas a ser un hada
Con ese flequillo tieso
Y esos ojos de ratón,
Si ya no se lleva eso?
-Somos pobres, no hay castillo,
Tu padre suda en el trillo,
Yo sudo en el lavadero
...

Segueixen un enfilall de poemes amb molt de ritme i musicalitat que recorden les cantarelles i jocs dels infants que juguen a les places dels pobles o als patis de les escoles. Vegeu l’inici d’alguns poemes i penseu què us recorda:

Cucú, cantaba la rana;
Cucú, debajo del agua.
Cucú asomó al cabeza.
Cucú, quería cerveza.
Cucú, pasó un tendero,
Cucú, vendiendo carero.

Este dedo uno
Es muy tuno.
Este dedo dos
Reza a Dios.
Este dedo tres
El más largo es.
Este dedo cuatro
Parece un pato.
….
¡Al carro de la zanahoria!
Comeremos escarola,
Lo que comen los jilgueros.
El puré para el abuelo.
¡Al corro de la batata!
Comeremos mermelada,
….

Hi ha, també, molts poemes que afavoreixen el joc creador i són fàcils de memoritzar. Per exemple, el que comença amb

Soy una mosca,
Me quiero casar
Con un mosquito
que sepa volar.
Soy un mosquito
me quiero casar
con una mosca
que sepa bailar.
….

Menció apart mereixen les il·lustracions, amb tons pastel. Són precioses perquè cada poema està tractat com si fos únic i especial i en passar pàgina ens trobem amb una sorpresa compositiva diferent i veiem com imatge i text es fusionen formant un cos únic. Podríem dir que les imatges són poètiques per se perquè van més enllà del propi text. Per exemple, el poema La luna es un globo (us sona?) acaba amb:

Y las ranas cantan,
y las vacas piensan
lamiendo su campo
que es todo de menta.


Y la Rocío, no té prou en dibuixar les granotes cantant i una vaca damunt d’un prat sino que va una passa per endavant i ens dibuixa una vaca verda, del color de la menta (que és com deuen quedar les vaques que mengen menta, i aquí la picada d’ullet a Rosa Caramel és evident)
El hada acaramelada és un llibre per tenir a casa però que a l’aula ens pot anar anar molt bé per jugar amb les paraules. M’ha recordat molt la poesia de Jiménez, d’Alberti i sobretot de Lorca. Alguns poemes són fàcils de passar a gestos per fer Poesia amb els braços, n’hi ha d’altres que són genials per practicar la Poesia amb forats i molts poden ser llegits com si d’un cor musical es tractés.
Com tota l’obra de Glòria Fuertes, aquest llibre també ens obre la porta a inventar-ne de nous “a partir de…”


Recomanat per a infants a partir de cinc anys

Títol: El hada acaramelada
Autora: Gloria Fuertes
Il·lustradora: Rocío Martínez
Editorial: Nórdica Libros
Madrid, 2017
48 pàgines

La unió fa la força. Les gallines s’organitzen

by jcentell

El galliner està en ebullició i el pànic s’ha apoderat de les gallines blanques. Ha desaparegut un gall, en Marcel, i això amoïna especialment la Noemí, la seva esposa que pensa que ha estat culpa de la mostela. D’altres gallines comenten que han vist la guineu pels voltants. El cert, però, és que ningú no sap que ha passat.
Entre les gallines negres no hi ha cap absència però entre les pèl-roges també es troba a faltar la Glòria, una gallina grossa.
El galliner prepara una reunió d'emergència del Consell de gallines per parlar-ne i s’arriba a la conclusió que cal organitzar-se i sortir a lluitar contra l’enemic, abans no sigui massa tard.
Però les gallines són moltes i sorolloses i l’acord es fa difícil. Després d'algunes tèbies intervencions, les veus més potents es deixen anar i finalment s’aprova la constitució d’un exèrcit.
I aquí comencen els problemes. Com s’organitzen? En batallons? Per colors? Per grandària? Qui anirà al capdavant del nou exèrcit de gallines? Les negres potser, ja que el seu gall té molt de carisma? I per què ha de tenir el comandament un gall i no una gallina?
Després de moltes discussions decideixen anar mesclades.
—Unir-se no és dividir-se, és barrejar-se!— criden.
Finalment estan preparades per lluitar i avancen juntes en la mateixa direcció, amb les mateixes intencions, però amb prou feines han començat la seva marxa que s’aturen en sec...Per què?


La unió fa la força és un àlbum que parla de gallines i de política i ens ofereix algunes idees sobre la solidaritat, la tolerància, la democràcia i la convivència. El seu gran format (25x35 cm) convida a la lectura compartida.
Les il·lustracions de les gallines són fantàstiques i divertides. La manera com està enfocat el punt de vista una mica elevat, deixant la part de dalt lliure i eliminant els decorats ajuda a copsar la idea de multitud però també de la singularitat de determinades gallines.
El text és senzill i el final és divertit. Els adults que llegeixen el conte ja intueixen com acabarà des d’un bon començament però, tot i així, la sorpresa és agradable.
A l’escola és un àlbum que pot donar moltes opcions de conversa sobre el gènere, el poder, la democràcia, les races, etc.
Molt recomanable.
L’autor, en Laurent Cardon, va néixer a França i actualment viu a Brasil. Aquest crec que és el primer llibre d’ell que s’edita en català, encara que ha il·lustrat més de quaranta llibres per a la mainada.

LES DADES:
Títol: La unió fa la força. Una història de gallines
Autor/ il·lustrador: Laurent Cardon
Traductora: Maria Teresa Rivas
Editorial: Tramuntana
Girona, 2017
52 pàgines

Què en fas, d’una idea? Un àlbum il·lustrat filosòfic

by jcentell

Hi ha àlbums il·lustrats que són tan bons que a la primera fullejada ja els hi veus un extraordinari potencial. Un d’aquests és «Què en fas, d’una idea?», un llibre que té unes il·lustracions magistrals i una història filosòfica que el sustenta i obre nombrosos interrogants i possibilitats de conversa.

«Què en fas, d’una idea?» explica la història d’un nen (o potser és una nena) a qui se li apareix una idea representada en forma d’ou amb cames i amb una corona que ens recorda la mítica Princeseta d’en Tony Ross.

A la portada veiem el nen a la dreta (en blanc i negre) i l’ou a l’esquerra (en color). La imatge es repeteix a la primera pàgina amb una petita diferència perquè el somriure s’ha transformat en un gest de dubte, d’incertesa, com si l’infant es preguntés «Què en faig, d’això?».

A mesura que anem passant pàgines el nen mostra diferents estats d’ànim que reflecteixen un primer intent de negació de l’existència de la idea, després el neguit pel que puguin pensar els demés, seguit de l’intent d’amagar-la i, finalment —la idea persisteix i creix— l’acceptació. A partir d’aquí el nen se sent còmode amb la idea i comença a compartir-la, bo i sabent que alguns se’n riuran. La seva perseverança i el pas del temps ajudaran a estimar una idea que li canviarà la vida.

En aquests àlbum destaca l’ús del color. Hi predomina el blanc que fa que la lectura respiri molt. La il·lustradora Mae Besom es val dels llapis de colors per acompanyar la bellesa narrativa i un missatge que sovint ens recorda a El petit príncep. A mesura que anem avançant pel relat, el blanc i negre va virant a uns colors alegres i lluminosos. La progressió és una manera perfecta de retratar com la idea va arrelant en vida del nen. El gris simbolitza la vida quotidiana i el color un esclat de joia inimaginable.

El missatge que ens arriba és que cal acollir i cuidar les idees amb paciència, totes les idees, les grans i les petites, les estranyes i les comunes, perquè totes poden canviar el món. Sembla, talment un missatge d’anunci televisiu, d’aquells que s’usen a les empreses per pujar l’estima del personal i /o per sentir-se copartícips de determinat projecte.

«Què en fas, d’una idea?» aborda algunes qüestions filosòfiques i com que el concepte d'idea pot ser difícil de comprendre per als infants està bé que abans de mostrar el llibre se’n parli i es recordin alguns personatges que han tingut idees brillants, senzilles, i que han canviat les nostres vides. Perquè algunes idees s’han acabat convertint en invents que alhora han esdevingut objectes quotidians. No cal anar a l’inventor de la vacuna de la malària o de l’accelerador de partícules, podem recordar qui va inventar el xupa-xups, el pal d’escombra, el carro del supermercat o el telèfon mòbil, per exemple. I també podem tenir a mà el divertit «Els grans invents del TBO».

És un llibre molt recomanable per a totes les edats; està ple de símbols, alguns molt evidents com els rellotges que van apareixent o les fulles que esdevenen ocells. M’ha agradat molt; el final és sorprenent.

Les dades:

Títol: Què en fas, d’una idea?
Autor: Kobi Yamada
Il·lustradora: Mae Besom
Editorial: BiraBiro
Pàgines:36
Barcelona, 2017

A aquest primer llibre el seguirà (confiem) la traducció d’un altre del mateix estil «Què en fas, d’un problema?».

El llibre ha estat guardonat als USA i alguns centres educatius l’han treballat amb propostes tan enginyoses com aquesta de CENTENNIALSINGS

El viatge extraordinari de l’Olga

by jcentell

Duomo és una editorial que ha començat a publicar llibres per a infants i joves com el que comento tot seguit. Es titula Olga de papel i el personatge principal és l'Olga Tindal, una nena d’onze anys que pot contar unes històries meravelloses tan vives i detallades que semblen reals.

«Cuando empezaba a contar, quienes estaban cerca aguzaban el oído, las ventanes se entreabrían, en los patios las voces cesaban, rostros de curiosidad asomaban entre la ropa tendida y quienes estaban en casa salían arrastrando consigo una silla.»

Un dia, l’Olga comença a explicar la d’una nena de paper que desitja convertir-se en persona de carn i ossos i per aconseguir-ho comença un llarg viatge, un viatge extraordinari, que l’ha de portar a casa de la maga Auselia, que és qui té la solució.

«El viaje era largo y peligroso. El niño de barro y la niña de vidrio lo habían emprendido años atrás, pero solo uno de ellos había regresado...»

A la novel·la hi ha un relat paral·lel que és la vivència de l’Olga Tindal quan explica les aventures que s’inventa als seus dos millors amics, l’Oruga i la Mima. És fàcil de seguir perquè ambdós relats estan escrits amb diferent tipologia, permetent que sempre sapiguem què està passant i on ens trobem.  A més la narració és lineal, amb la qual cosa no cal fer altra cosa que disfrutar del que es llegeix.

Al conte principal, el que narra el viatge, l’Olga de paper viurà nombroses i inversemblants aventures, farcides d’emocions i sorpreses.

«Es la historia de cuando el oso amaestrado del señor Yubat, al final, me cortó en dos y el hombrecito muelle me pegó con celo. Él siempre lleva encima un rollo de celo, porque de vez en cuando se despega del fondo de la caja y cae fuera. La mujer voladora quería prestarme una de sus tiritas, pero yo opino que, si te cortan en dos, hace falta algo más fuerte para mantenerte junta.»

Olga de Papel té diversos nivells de lectura. Un primer nivell és l’aventura en si i pot anar adreçat a infants a partir de nou anys. Un segon nivell de lectura ens porta a extrapolar els missatges que s’amaguen darrera de les situacions i dels personatges, i ens condueixin al simbolisme de la veritat i de l’amor subjacent.


Vam tenir la sort que ens visités l’autora, l'Elisabetta Gnone, convidada per Duomo Ediciones i vam poder parlar amb ella en una trobada informal a l’Abacus de Balmes. Va explicar els tres anys invertits en la gestació del llibre, el perquè de la tria d’un nom tan rodó com Olga per a un personatge tan fràgil fet de paper (que té por del vent, i la terroritza la possibilitat de mullar-se) i sobretot ens va explicar que a Itàlia fa un any que circula el llibre i té força èxit entre els adolescents, entre les noies especialment. També vam poder parlar de literatura infanti l juvenil en general, de Rodari, d’Innocenti i de Piumini, entre d’altres autors del seu país.
A la Casa del libro (Rambla de Catalunya) hi ha una exposició de les il·lustracions. Com no podia ser d’una manera estan fetes amb papers retallats. Una joia. En el vídeo següent podeu veure el procés que ha seguit la Linda Toigo per a la seva elaboració.

i si hi esteu interessats en treballar la novel·la, també hi ha una guia de lectura. Us l’escannejo i la podeu obrir aquí.

LES DADES:
Títol: Olga de papel
Autora: Elisabetta Gnone
Il·lustradora: Linda Toigo
Traductor: Miguel García
Editorial: Duomo
Barcelona, 2017
Pàgines: 324

 

Un vaixell anomenat Mexique

by jcentell

Un dels àlbums il·lustrats que m’han impactat darrerament (potser perquè estic més sensible) és Mexique, el nom del vaixell. Com que els de la editorial Libros del Zorro Rojo són molt grans i ens fan la vida fàcil, em limitaré a copiar una part de la informació que hi tenen al seu web (de visita recomanable).

El 27 de maig de 1937, en plena guerra civil, 456 fills i filles de republicans van embarcar en el transatlàntic Mexique, que va salpar des de Bordeus rumb a Mèxic. Estava previst que hi fossin durant tres o quatre mesos, però la derrota republicana i l’inici de la Segona Guerra Mundial van transformar el seu exili en definitiu. Els «nens de Morelia», anomenats així pel nom de la ciutat mexicana que els va acollir, mai van tornar a la seva terra natal, i els pocs que van aconseguir fer-ho, algunes dècades més tard, van trobar-se un país, uns germans i uns paisatges que ja no reconeixien.
Es tracta d’un cas real, esdevingut a Espanya fa just vuitanta anys, narrat des de la perspectiva d’un nen, una veu infantil carregada de matisos —entre ells, la incertesa, l’esperança i la innocència— que transgredeix l’eufemisme de «dany col·lateral». Una edició que també narra la història d’un vaixell, sabent que no existeix un registre de tots aquells que travessen cada dia l’oceà, traslladant a éssers humans que tenen dret a una vida digna sense que la terra es desfaci sota els seus peus.


Les il·lustracions d’Ana Penyas —en la seva gamma de grisos i vermells, combinada amb diferents tècniques com el collage, el llapis i les textures— són un poderós reflex del dolor i la solitud que entranya la guerra, i, a la vegada, del besllum d’esperança de «els nens de Morelia».
Aquest llibre està recomanat per a totes les edats, però sobretot se’n pot treure profit a l’ESO.
A destacar la traducció de la Teresa Duran, genial com sempre.
El booktrailer, a continuació:

LES DADES:
Títol: Mexique. El nom del vaixell
Autora:  María José Ferrada
Il·lusradora: Ana Penyas
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Libros del zorro rojo
Barcelona, 2017
32 pàgines

 

Enfonsat! Una de pirates

by jcentell

Un barret de pirata.
Un dia assolellat.
En Blau el pingüí
Un nou joc ha trobat...
Així comença aquest àlbum «Enfonsat!» que és una nova aventura del pingüí que ja ens va divertir a l’anterior «Quin vent». En aquest, en Blau el pingüí viu una aventura de pirates, tresors i amistat.
Mentre naveguen pels set mars, el capità pingüí i els seus amics Pere Simitarra, el contramestre Raimon, l’ós Bernat i la foca Marcel pateixen un inesperat enfonsament! Però el naufragi els porta a trobar a un personatge desconegut perdut en una illa deserta. La possibilitat de trobar un tresor, encara està oberta... Perquè en Blau té un sorprenent pla per rescatar un vaixell enfonsat. La història acaba amb un nou i meravellós ús per al vaixell que «val molt més que tot l'or».
Un llibre molt divertit il·lustrat amb els colors vibrants i emotius que empra sovint en Rob Biddulph.
El text original en anglès està pensat per ser llegit en veu alta i disfrutar de les rimes. La traducció de l’Anna Llisterri és molt encertada perquè manté la simpatia de les rimes gracioses que fan que sigui un plaer llegir-les:
«Un moment: hi ha una bandera... Un pal... Un timó
Calamars i sirenes, és tot un galió!»
A l’escola pot oferir-nos moltes possibilitats de treball perquè el tema enganxa des de la primera pàgina però també pot ser un bon motiu de generar discussions i imaginar el que pot passar a continuació: Com tornaran a casa, com es va enfonsar el galió pirates, etc. i naturalment per parlar de l’amistat.

Un àlbum ideal per ser llegit en lectura compartida (Shared reading), a la manera com s’expliquen els contes a les aules de cicle infantil.
Un llibre bonic, poètic gairebé, que quan el rellegeixes et transmet una sensació molt plaent i t’obliga a mirar més i més detalls. Fixeu-vos, per exemple, com ens presenta l’autor en una doble pàgina espectacular el galió enfonsat o fixeu-vos en l’ós i la seva bossa d’anar a la compra o les ulleres de busseig que l’acompanyen.


LES DADES:
Títol: Enfonsat!
Autor: Rob Biddulph
editorial: Andana
Traductora: Anna Llisterri
32 pàgines
València,2017
Al web de l’autor (http://www.robbiddulph.com) podeu descarregar-vos molts jocs relacionats amb les seves obres (totes publicades a Andana edicions), com aquest barret pirata:

 

 

Meravellosos veïns, un àlbum alegre sobre la gentrificació i els nouvinguts

by jcentell

Meravellosos veïns, dotze pàgines dobles —com els dotze mesos de l'any— ens expliquen la transformació d’un edifici i d’un barri de París que ben bé podria ser el de qualsevol altra ciutat.
A les primeres pàgines veiem com de tranquil·la és la vida en aquest edifici, potser una mica massa i tot. A la part inferior un text breu però molt encertat ens dóna pistes i condueix la nostra mirada presentant-nos els personatges —la portera Xafardera, el senyor Vetesifils, la senyora Polsim, el narrador, etc.—, uns personatges que són tots, tots, ovelles.


Però un bon dia, ai! arriben uns veïns nous: Una família de llops! I més tard, unes cigonyes que s’instal·len a l’àtic, un porquet turista, una família dels elefants i fins i tot un pop. Nous habitants que canviaran la vida del barri i el faran molt més animat.


L’àlbum -de format allargat com un edifici- és ideal per anar resseguint en les incomptables relectures, la vida i els moviments de cadascun dels personatges i així gaudir de tot el que fa el narrador, el policia, el mestre, i els mil petits detalls que els autors han dibuixat i que prenen vida pròpia, provocant canvis fins i tot en l’estructura de l’edifici (pintades, un hort urbà, el porxo, etc.)
El llibre ens explica, de manera diàfana, que la diversitat cultural, la barreja ètnica, la diferència, és font de riquesa i que l’arribada de famílies nouvingudes provoca que alguns els acullin amb gust i alegria i, en canvi, d’altres decideixen marxar... Un tema ben actual, que es viu des de fa mesos a determinats barris de Barcelona.
Recomanat a partir de quatre anys, ideal per treballar-lo a cicle mitjà.

Probablement, entrarà a la selecció que farem enguany al grup de treball sobre la ciutat i com la presenta la literatura infantil i juvenil.
(s'accepten recomanacions de títols)

LES DADES:
Títol: Meravellosos veïns
Autors: Hélène Lasserre i Gilles Bonotaux
Editorial: Birabiro
Pàgines: 32
Novembre 2016


Es tu turno, Adrián. La història d’una superació, un nen, un gos i una ballarina

by jcentell

L’Adrian és un infant de deu anys que cada dia, quan va a l'escola, nota una certa ansietat, un rau-rau que li regira la panxa. El veiem a les primeres pàgines caminant solitari i patint les burles d’alguns companys de l’escola. Quan són a classe i el mestre li demana de llegir en veu alta, l’Adrián es bloqueja («A veces me toca leer. El corazón me late con fuerza y la cabeza se nubla.Y las mejillas se me ponen muy rojas. EL TIEMPO SE DETIENE») i el seu pensament se’n va lluny, molt lluny, al món del circ, on ell es veu com un trapecista.
En tornar a casa, coneixem la seva família, un pare i una mare feliços, treballadors, comprensius i atents amb el noi. Allà l'Adrián se sent segur i confiat.
Un bon dia, quan l’Adrián camina pel carrer, després de comprar-se un gelat, veu un gos solitari que se’l mira. El gos s’ha perdut i el noi comparteix amb ell el gelat. A partir d’aquest moment i gràcies a la companyia de l'animal, la vida del noi canvia radicalment. El bloqueig desapareix, agafa seguretat i comença a sentir-se feliç. Però un dia troben una velleta que resulta ser la propietària del gos...

 

 

M’ha agradat força aquest llibre diferent perquè combina les imatges a tot color dels moments d’alegria (generalment quan està sol) amb els dibuixos fets a llapis, en blanc i negre, seguint l’estil de les vinyetes dels còmics. També hi ha un breu text que ajuda a entendre determinades parts de la història però no totes; el lector ha de fer un esforç per interpretar les imatges i construir aquesta història d’amistat, de superació, de circ, d’estimació als animals.

 


La idea que ens envia, la més potent, és que la seguretat en un mateix és a la base de tot aprenentatge.
Els d’Ekaré la tornen a clavar, traduint aquest llibre i oferint-nos una edició preciosa, amb tapes dures, un format encertat i unes imatges que des de la portada i les guardes ens introdueixen en una història bonica de debò.

 


Llibre molt premiat a Suècia, d’on són l’autora Helena Öberg i la il·lustradora Kristin Lidström.
A l'escola, si el grup classe està acostumat a llegir imatges es pot introduir a partir de vuit anys.

Les dades:
Títol: Es tu turno, Adrián
Autora: Helena Öberg
Il·lustradora: Kristin Linström
Editorial: Ekaré
Pàgines: 68
Barcelona, 2017

Jo no sóc la teva mama, un àlbum sobre l’amistat

by jcentell

Un matí, l’esquirol Otto descobreix una bola verda amb punxes davant de la porta de casa seva, a l’arbre gran on viu, un arbre amb fulles acollidores. Quan la bola s’obre, hi apareix una criatura blanca que se’l mira i li diu MAMA!


Després d'alguns dubtes, l’Otto li diu a la criatura que entri a casa seva per passar la nit. L'endemà, el «pelut» ha crescut molt i l’Otto surt a la recerca de la seva mare. No la troba i els dies següents continua buscant-la. Mentrestant la criatura, de nom Piu, continua creixent i creixent. Sembla el Yeti, blanc i cada cop més gran. L’esquirol no sap com desfer-se del Piu que li fa malbé la seva casa fins el dia, el Piu li salva la vida, evitant que una àliga l’enxampi.

Aquest àlbum, amb tapes dures, explica el naixement d'una amistat entre una esquirol i una simpàtica criatura peluda. Els diversos intents de l'esquirol per trobar la mare de la criatura marquen la primera part de la narració, i la successió dels dies ve marcada pel sorprenent creixement del "pelut".
La narració que acompanya les il·lustracions de la canadenca Marianne Dubuc, amb alguns diàlegs, està formada per frases curtes, fàcils d’entendre.
Les il·lustracions mesclen dibuix i aquarel·les, expliquen molt bé aquesta història de coneixement, amistat i ajuda mútua.
El disseny del llibre és senzill però efectiu, amb petits detalls (per exemple, a la casa de l'esquirol) que convé observar. Les cares dels personatges mostren una fesomia molt expressiva, així com altres detall de l’anatomia de l’esquirol i de la criatura.
Un àlbum serè que ens explica que els llaços del cor poden ser més forts que els de la sang.
Recomanat per al cicle infantil. Ideal per explicar l’amistat i les emocions.

Web de l'autora: http://www.mariannedubuc.com/

LES DADES:
Títol: Jo no sóc la teva mama
Autora/il·lustradora: Marianne Dubuc
Editorial: Joventut
Any: 2017
Pàgines: 72

Els Quiquè i el ninot de neu

by jcentell

Els Quiquè són en Raül, l’Olívia, en Max, la Paula, en Bernat i la Pamela, una curiosa colla d’amics, cadascú d’ells amb una característica ben definida i particular.
A França, d’on és originari aquest àlbum, els autors ja n’han publicat quatre amb molt d’èxit. Ara, l’editorial Birabiro ens ha presentat el primer: Els Quiquè i el ninot de neu que no es volia fondre.
El llibre és una introducció al format còmic. Està ben pensat i els infants s’ho passen bé, rient i identificant-se amb determinats personatges, com en Raül que sempre veu problemes a tot arreu.


Al principi veiem l’Olivia pintant un cel de color gris. Els amics arriben i quan veuen el cel gris diuen que fa fred, s’abriguen i comença el deliri... Imaginen que neva, que neva molt, i decideixen fer un ninot de neu. Com que no hi ha pastanaga per al nas li posen un plàtan i l’anomenen Bernulf. Quan surt el sol, el ninot de neu comença a fondre’s i per salvar-lo el porten a la muntanya nevada. Allà trobaran éssers estranys com l’abominable gnom de les neus i altres.


M’ha agradat i m’ha fet riure. És un àlbum fresc que recomanem a partir de cinc anys.

Les dades:
Títol: Els Quiquè i el ninot de neu que no es volia fondre
Autor: Laurent Rivelaygue
Il·lustrador: Olivier Tallec
Editorial: Birabiro
Pàgines: 32
Barcelona, 2017